Les seves mans reposaven sobre el coixí, a prop de la cara. Amb els ulls
clucs, estava immers en el món de la màgia i la fantasia: el món dels somnis.
Des de la cadira on estava asseguda, l’observava. Un noi de 17 anys, tendre,
carinyós i guapíssim. El seu cos nu,
tapat només pel llençol a partir de la cintura, m’incitava a besar-lo fins a
encetar-me els llavis, a estirar-me-li a sobre i resseguir-li el cos amb la
punta dels dits, a xiuxiuejar-li t’estimo a l’orella, a mossegar-li i fer-li
petons a l’orella i el coll, i a fer-me’l meu alhora que ell em feia seva. Era la persona en qui més confiança tenia;
era l’amo del meu cor, els meus sentiments.... Malgrat això, vaig resistir-me a
l’impuls i vaig seguir observant-lo des de la cadira estant, esperant que obrís
els ulls, i amb el somriure radiant de cada matí em digués un “bon dia” amb veu
adormida mentre s’enrojolava una mica. M’encantava veure’l dormir, restava
plàcidament sobre el matalàs, amb l’expressió relaxada. Era tant mono, tant
indefens, tant adorable... No m’hi vaig
poder resistir més i vaig allargar la mà, i just amb la punta dels dits li vaig
acariciar la galta, afaitada un parell de dies abans. Va entreobrir una mica aquells
ulls blaus tant atraients i entre un badall, va preguntar-me confús, quina hora
era.
-Les onze- li vaig respondre, - ens haurem d’afanyar a vestir-nos si no
volem que els meus pares ens trobin aquí, queden unes dues hores i hauríem
d’haver marxat quan tornin.
En aquell instant es va asseure al llit, em va agafar de la mà i em va fer
seure sobre seu. El temps es va parar, i ens vam mirar fixament als ulls,
transmetent-nos tot l’amor que portàvem a dins, amb una cosa tan senzilla com
una mirada. Sentia pessigolles a la panxa, desitjava estar amb ell cada segon de la meva vida, desitjava fer aquell
instant etern.
Aclucant els ulls, vam apropar-nos, poc a poc, com si ens fes por
tocar-nos, allargant aquells segons el màxim que podíem. Sentíem la proximitat
dels nostres cossos i dels nostres llavis, i no podíem esperar més a besar-nos.
Els nostres llavis van entrar en contacte i, vam fondre’ns en aquell petó.
L’electricitat, va recórrer tot el meu cos, sensibilitzant-ne totes i cadascuna
de les seves parts, aguditzant-me els sentits un 200 %. Era un petó de veritat, d’aquells que deixen
en l’interior del teu cos una empremta inesborrable, per més anys que visquis;
d’aquells que desprenen passió i tendresa; un petó d’amor.
Mica en mica, em va anar tombant fins que vaig quedar estirada sobre seu,
aguantant encara, el contacte dels nostres llavis. Vaig aixecar una mica el
cap, vaig mirar-lo fixament als ulls, altre cop, com feia cada vegada que li
havia fet un petó així. Li vaig somriure, pensant en com arribava a ser
d’adorable quan em tornava el somriure i feia una ganyota perquè li feia
pessigolles a la cara amb els meus cabells llargs, fins i rossos.
És curiós com d’inexplicablement fort i irrompible pot arribar a ser el
vincle entre dues persones. Ja no t’importa absolutament res més en la teva
vida que no sigui el benestar i la relació que tens amb l’altra persona, tots
els altres afers i les altres qüestions passen a ser secundàries, i, és en
aquests moments: quan estàs bé amb la parella, quan us feu el somriure còmplice
cada vegada que penseu el mateix , quan pots endevinar només amb una mirada tot
el que sent, quan la connexió entre els cors i les ments encara existeix,
quan els petons i les carícies encara signifiquen el mateix que el primer dia
que n’hi vas fer una.... és en aquests moments quan realment trobes la
felicitat absoluta i l’estabilitat en el teu interior.
La cosa més gran que et pot arribar a passar mai, és estimar, i ser
correspost.
