Capítol 2

Aquell dia em va ser impossible concentrar, n'era totalment incapaç. Vaig haver de passar les classes amb alguna pel·lícula i molts exercicis als alumnes per no haver d'explicar gaire res, perquè l'única paraula que tenia a la ment, era John. Sentia la seva olor enganxada al coll de la meva jaqueta i cada cop que la sentia, em feia flotar per sobre els núvols.

M'havia endut el pastís de xocolata que m'havia regalat, a l'escola, perquè no havia tingut temps de deixar-lo a casa, amb les presses. A l'hora de dinar, al menjador de l'escola, per postres, vaig agafar-ne un tall. Feia una pinta boníssima, i al tastar-lo, em va semblar que no menjava cap pastís, sinó un tros de cel. Era completament deliciós, igual com el cuiner que l'havia fet amb tanta dedicació.

La tarda va passar lentíssima. Només tenia la idea al cap de tornar a casa, i agrair-li d'alguna manera aquell regal excel·lent, però no sabia com. Després d'unes quantes divisions, explicar els nombres enters, i fer fer als alumnes de 6è un examen de la reproducció, vaig arribar a casa, per fi.

A la porta d'entrada, en John traginava una dotzena de paquets de la mudança que no li havien arribat fins aquell dia, i amablement em vaig oferir per ajudar-lo a pujar tot allò a la 5a planta on vivíem. Amb un dels seus somriures autèntics i sincers, va assentir, i va donar-me les gràcies, i ràpidament vaig posar-me mans a l'obra.

Paquets plens de tasses i plats; de roba; de estris varis... però sobretot, una multitud de paquets plens de llibres, fitxers, pel·lícules i revistes sobre natura , ciència i literatura; pel que es veu era jove, però molt culte. Quan vam haver-ho pujat tot, que ja estàvem cansats de pujar i baixar escales, ben carregats de pes, va dir-me:

-Ostres, em sembla que t'hauré de fer un altre pastís per agrair-te la teva ajuda, si et va agradar, és clar!

-El pastís era boníssim, gràcies, però no fa falta, no vull ser molèstia, t'he ajudat perquè he volgut jo! - vaig dir pensant que davant de casa meu vivia la perfecció personificada. -Per cert, volia convidar-te a sopar a casa, demà, per presentar-te el meu germà i com a benvinguda al bloc de pisos. El menjar no serà de quatre forquilles, com el teu pastís, perquè no tinc tanta traça com tu cuinant, però intentarem ser una bona companyia. - Se'm van il·luminar els ulls al dir-li aquelles paraules, tenia la esperança que digués que si, ja que em feia una il·lusió tremenda que vingués. Vaig esperar, desitjant amb tot el meu cor que una afirmació sorgís dels seus llavis fins. L'expressió de la cara va canviar de la sorpresa de l'oferiment a una cara tendre i agradable, i molt amable va dir:

-Estaré encantat de venir, doncs. Haig de portar o fer alguna cosa? - El cor em va estar a punt d'esclatar de l'emoció, sentia eufòria, però l'havia de controlar per no fer el ridícul completament. Amb un somriure d'orella a orella, potser fins i tot exagerat, però que no podia controlar, ja que el feia de manera inconscient, li vaig dir:

-En absolut, ja ho farem tot nosaltres, no et preocupis per res. Només necessitaria saber si ets al·lèrgic a algun aliment o a alguna cosa, no voldria de cap manera que et passés alguna cosa a mig sopar... - Va canviar de cop i semblava que passés una cosa molt greu, i amb una veu igual de seriosa que la seva cara va dir:

-Al·lèrgies no, però a vegades tinc atacs, crisis, caic al terra i començo a tremolar i a cridar molt fort. En teoria no hauria de passar, però si en tinc cap durant al sopar, truqueu tant ràpid com pugueu a l'ambulància. -Jo, dient-ho malament, em vaig acollonir del tot. Em venia l'imatge al cap d'en John retorcent-se per terra, cridant i gemegant i se'm posava tota la pell de gallina. De cop m'envaïa la preocupació, i sentia molta pena del pobre John. Encara que no conegués de res aquella persona tan misteriosa i intrigant, tenia unes ganes enormes de protegir-lo, i no volia que li passés res, com si fóssim amics de tota la vida. Vaig preguntar-li:

-Si no és indiscreció preguntar-ho, com és que et passa això?- Va estar callat un moment, es veia com molt insegur, però de cop vaig veure que li començava a tremolar el llavi i pocs segons després es va posar a riure descaradament, sense parar, em pensava que s'ofegaria de tanta estona que va riure. La veritat és que si ja era adorable normalment, quan reia encara ho era més. Li van caure algunes llàgrimes i tot, i jo, força confosa, vaig veure que m'havia ben pres el pèl.

-Entre riallades va dir: que no, que no tinc res, ni atacs, ni tremolors, ni crisis, ni res semblant! Només t'he aixecat una mica la camisa, de veritat. - Volia fer veure que m'havia enfadat, però davant d'aquella monada era impossible.-Perdona que t'hagi fet aquesta broma, però ha sigut inevitable! - Llavors jo també em vaig posar a riure, perquè hi havia ben caigut, fins que mica en mica tots dos vam parar de fer-ho. No ens n'havíem adonat, amb la broma i riure durant tanta estona, però la veritat es que estàvem molt a prop l'un de l'altre, mica en mica, ens havíem anat acostant, i ara hi havia a una distància de menys de mig metre entre nosaltres dos. Podia sentir la seva olor, que m'ennuvolava la consciència, com una substància al·lucinògena. Aquell cop va ser ell qui va trencar el silenci, dient, pràcticament amb un xiuxiueig, mentre tornava a posar aquella mirada de seductor:

-Així doncs, a quina hora et vinc a veure demà?- I entrebancant-me amb les paraules, influenciada per aquells ulls fixos en els meus vaig respondre:

-Aaa a... a les nou e-et va bé?- Va acostar els seus llavis a la meva orella i va dir ben fluix:

-Perfecte. - I com va fer l'altra vegada, va rompre aquella minúscula distància que hi havia entre nosaltres i la màgia del moment, fent mitja volta i entrant dins el seu pis.

Vaig caure endarrere, drogada per aquella estona tant meravellosa, però alhora tant estranya. Què havia set allò? Al matí pensava que havien set només imaginacions meves, però aquesta tarda m'havia passat gairebé una hora amb el veí nou, que estava com un tren, primer ajudant-lo, però després havíem estat coquetejant? Si no el coneixia de res, en sabia ben poc d'ell... Fos com fos, allà hi havia hagut alguna cosa, encara que no sabia ben bé què, però havia set totalment genial. Em sentia marejada, tenia el cor accelerat, i no tenia gens de gana, però aquella sensació era molt agradable, sobretot perquè no em treia la imatge d'aquell àngel xiuxiuejant-me a l'orella de la ment, i la seva olor, seguia impregnada a la meva roba, aquesta vegada, més intensa, però.

Capítol 1

Des del primer moment ho vaig saber. Des de que el vaig veure, per primera vegada en aquella consulta, vaig augurar que em canviaria la vida completament. Jo sortia de la visita del metge, el qual no havia set gaire clar amb el diagnòstic, que m’havia fet. L’únic clar, era que m’havien de fer moltes proves per esbrinar la causa de l’estrany comportament del meu cos de les últimes setmanes, semblava que hi havia alguna cosa que no rutllava bé… La veu preocupant i misteriosa del metge, i aquella sala tan lúgubre no inspiraven gens de confiança. Les parets d’un color que abans havia estat blanc, ara d’un color grisós brut, plenes de ditades, delataven els anys que havia suportat dempeus aquell hospital i els milers de pacients que havia vist anar passant. Les retallades en sanitat no li havien fet cap bé, i la falta de diners per millorar l’entorn en el que restaven metges i pacients, feien d’aquell, un lloc monòton, força deixat i tirant a tètric.

I, al girar lleugerament el cap, allà, assegut en un d’aquells bancs tronats i guixats per la canalla, el vaig veure, com un raig de sol enmig d’aquella foscor: un noi poc més gran que jo, d’una vintena d’anys com a molt. Els ulls d’un color gris metàl·lic, semblaven sincers i de confiança, però durs envers la gent desconeguda. Les faccions assenyalaven que era un jove del nord d’Europa, segurament anglès, britànic, però amb la fluïdesa amb la que havia demanat l’hora a la senyora que seia al seu costat, i l’accent que tenia, semblava totalment un català de la Plana de Vic de tota la vida. A l’expressió de la cara quan estava concentrat amb les seves cabòries, s’hi podia entreveure fugaçment un dolor punyent, que no desistia, permanent. Vestia una camisa blanca, de màniga llarga, arremangada curosament i descordada fins al tercer botó, que amagava un cos força tonificat i musculat, d’espatlles amples, prim i esvelt. Els texans foscos ajustats dibuixaven perfectament les cames d’un atleta realment atractiu i moreno, tant de pell com de cabell.

En aquell moment, el temps, per mi , es va parar. Observant la imatge d'un noi tan atractiu, embadalida, em va travessar un torrent d'energia de dalt a baix. Em va passar pel cap la relació que havia tingut amb el meu ex-nòvio fins feia 7 mesos. Aquest ex-nòvio, en Ferran, era un noi força guapo, ros amb els ulls d'un verd gespa molt lluent, però extremadament gelós. Vaig pensar que no m'hauria de sentir culpable per després de 7 mesos de tallar amb ell, sentir-me atreta per un noi tant encantador. Vaig pensar que era una burra per sentir-me d'aquella manera, però les cicatrius del passat eren profundes i persistents, i després de tot aquell temps, encara sentia la veu d'aquell cretí ressonant dins la meva ment quan m'insultava descaradament cada vegada que dirigia la paraula a algun noi.

El temps va tornar a posar-se en marxa, vaig sortir d'aquell estat de “trance”, i mig trasbalsada vaig marxar cap a casa meva amb la moto que m'havien regalat els meus pares dos anys abans, al complir els 16 anys.

Aquella tarda de dimecres, plovisquejava. El cel era ben tapat, i una fina capa d'aigua precipitava dels núvols espessos i foscos. Era una tarda de principis de març com qualsevol altra. El vent suau i tranquil, però fred, feia tremolar les fulles que just ara començaven a sortir de les branques dels arbres que s'escapaven de les gelades urpes de l'hivern i es preparaven per rebre la primavera.

Encara no es veien manades d'ocells, o eixams d'insectes, o les flors dels parterres florides, però es notava a l'aire que es respirava, que la primavera, mica en mica s'apropava. Al cap de pocs dies, el sol brillaria imponent i deixaria enrere els tristos, melancòlics i apagats dies hivernals.

Finalment, vaig arribar a casa. Els llums tancats i les persianes abaixades aparentaven que no hi havia ningú, però estirat al llit, amb els ulls clucs i amb cara d'angoixa hi havia l'altre habitant d'aquell pis de 90m2, un noi de 26 anys força simpàtic, que m'havia cuidat des del dia que jo havia nascut: en Xavi, el meu pesat, però estimadíssim germà. Tenia molt bon sentit de l'humor, era bastant guapo i molt intel·ligent. Tenia força noies al darrere però ell només tenia ulls per a la seva Eulàlia. Era força extravertit, i tenia molt sentit de la culpabilitat, i des de feia dos anys, quan els pares van morir en un accident de cotxe on ell conduïa, els malsons d'aquell dia tràgic el turmentaven nit si, nit també. Tot i això, havia millorat molt la situació des de que havia començat a anar a teràpia amb el psicòleg, i els malsons havien disminuït notablement.

Tot suat i amb la cara d'angoixa va començar a cridar mentre dormia, mentre vivia, com si fos real, el malson de cada nit. Afectuosament, el vaig despertar d'una migdiada fora de les hores normals i me'l vaig endur al menjador una estona, perquè poguéssim xerrar de temes econòmics, que últimament no estàvem gaire bé mentre jo feia el sopar des de la cuina.

                                       *                        *                    *

Van passar uns quants dies, aproximadament un parell de setmanes, fins que un matí de divendres, quan em dirigia a la meva feina de professora en una escola d'educació infantil, primària i secundària de Manlleu, on feia unes pràctiques avançades gràcies al meu oncle que n'era el director; a l'obrir la porta del pis per sortir, vaig trobar plantat davant meu, el noi de l'hospital, que no s'acabava de decidir si picar el timbre de casa meva o no. Al veure'm va quedar una mica estorat, però de seguida es va recuperar i, amb un somriure radiant que ensenyava un seguit de dents blanquíssimes, perfectament ben posades i cuidades, i amb una veu dolça però una mica insegura va dir:

-Bon dia, venia a presentar-me, soc el nou veí del davant. - Va oferir-me un pastís de xocolata fet per ell que feia molt bona pinta. -Em dic John.

-Júlia, encantada de ser la teva veïna. - vaig dir, que encara no m'ho acabava de creure. Es va apropar per fer-me dos petons, i vaig respondre automàticament al gest, encantada de poder-los-hi fer. La olor que desprenia, tan dolça, tan desitjable, em va embafar. Em pensava que em desmaiava. -Si mai necessites sal, ja saps on anar. - I amb una petita rialleta li vaig oferir el meu millor somriure. Ell va deixar anar un riure fluixet i encisador, i després em va mirar fixament amb aquells ulls tan profunds. Em vaig ruboritzar extremadament, i amb dificultats, li vaig dir: - Em sap greu però ara haig d'anar a treballar. Encantada d'haver-te conegut.

-El mateix et dic, Júlia. - va girar-se i la proximitat que hi havia hagut fins llavors es va trencar. Va obrir la porta de casa seva i va esmunyir-se a dins. Jo, mentrestant, m'afanyava per arribar com aviat millor a la feina.