-A les meves nenes precioses, perquè fan que el sol brilli més dia rere dia.-

És curiós, veure com sols tres persones, tenen la capacitat de canviar-te radicalment la vida. I veure també, com ho fan. Es fa estrany veure com es canvia gràcies a la gent, com es millora, i es passa a ser més feliç. Tot comença quan, un dia determinat encetes una època de transició, en què no te n'adones de res del què passa al teu voltant. Malgrat tot, al cap d’un temps, te n'adones que sense saber com, has passat d’estar en un dels moments més foscos i nefasts de la teva existència per caure en un nou estadi, en què no pots fer res més que sentir-te optimista, alegre, eufòric, il·lusionat i amb ganes de menjar-te el món. Un estadi, en què ets estúpidament feliç.

Busques en la memòria, indagues en els teus records, intentant trobar quina és la fórmula que han utilitzat aquesta gent per ajudar-te a fer aquest canvi, i després de pensar-hi molt, arribes a la conclusió que l’únic que han fet, és una tasca altament dificultosa per a molta gent, encara que elles, ho han fet amb una gran facilitat i destresa: estimar-te i deixar-se estimar.

Quan fas aquest descobriment, inevitablement, les vivències que heu viscut juntes aflueixen a la teva ment, sense cessar. Tots i cadascun d’aquells moments t’envaeixen, et recorren per dintre, et fan sentir viva.

És impossible deixar de recordar el què sents després de cada somriure que et dediquen, com t’alegren el dia amb un “t’estimo”, com faries la volta al món a peu coix si d’aquesta manera fossin tan sols un xic més felices. Penses en com t’han ajudat i recolzat quan ho necessitaves, com es feia menys pesada la càrrega que duies a sobre quan elles eren al teu costat; penses en com has rigut al seu costat, com has crescut i madurat; penses en com, tot i havent-hi una diferència d’edat prou important en alguns aspectes, heu seguit quedant, rient, xerrant, vivint, estimant, com si, al cap d’avall, fos un detall sense cap mena de rellevància.

És extraordinari que, després de passar una mala temporada, algú et faci recordar què era somriure altra vegada, faci sentir-te protegida, feliç, contenta, alegre, viva, altre cop, i , per últim i més important, faci sentir-te estimada.

Gràcies a totes vosaltres, per ser tant genials, per tenir-me tant cuidada i fer que em senti tant bé sempre al vostre costat. No canvieu mai; US ESTIMO MÀXIM!!!

"The true friend, is the one who knows everything about you and is still your friend" - Kurt Cobain

                                                                                                                             4 de septiembre de 2012

Mi querido abuelo,

Cada vez que vuelvo a esa gran casa de la Cerdaña, ese caserío de paredes blancas que teníais la abuela y tú, los recuerdos invaden mi mente. Recuerdo esos maravillosos veranos que pasé con vosotros des de que tenía 4 años, once en total. Des de que era un completo renacuajo pasaba los 3 mejores meses del año viviendo con vosotros y mi primo en esa masía, unos meses que no olvidaré por mucho que los años caigan sobre mis hombros.

Me vienen a la memoria esos inolvidables días calurosos en los que nos llevabas contigo en esa barca de remos de madera vieja, y pasábamos mañanas enteras pescando y tomando el sol en el lago que había a los alrededores de la casa. Recuerdo muy bien esa pequeña barca, que cada año, pintábamos de nuevo y le arreglábamos cualquier fallo que pudiera tener, para poder vivir otros momentos estupendos, y recordar los ya vividos.

Si cierro ligeramente los ojos, aún oigo el runruneo del arroyo de donde cogíamos los renacuajos; noto el sabor de la tarta de frambuesas que hacíamos con la abuela, con las frambuesas que habíamos cogido unas pocas horas antes, pero que a veces, no teníamos suficientes porque Javi y yo nos las habíamos comido en el camino de vuelta al caserío; noto el olor de los bosques, y la melodía del viento y los árboles, que siempre nos parábamos a escuchar; me siento como si aún estuviéramos en esas cabañas hechas de ramas, en medio del bosque, que habíamos construido Javi y yo; revivo esas sensaciones que sentí, cuando vivimos aquellos miles de aventuras los cuatro juntos.

Son muchos, muchísimos, los recuerdos felices que me trae este caserío, pero ahora que está vacío, noto también el vacío en mi interior. La abuela se ha ido a vivir con los tíos y con Javi, y nos vemos de vez en cuando. Pero cada vez que veo sus ojos grises azulados, con la expresión agradable que siempre tiene la abuela en la cara, no puedo evitar pensar en el abuelo que hizo posible que tuviera unos veranos tan fantásticos; el abuelo que arreglaba todos los males con una comida riquísima, una buena siesta y unos caramelos después de bañarnos al lago; el abuelo que quería con toda mi alma, pero que, a pesar de todo, la muerte fue cruel y me lo arrebató con un desafortunado accidente de coche.

Quiero pensar que, donde sea que estés, podrás leer esta carta que te estoy escribiendo, porque nunca te agradecí lo suficiente todo lo que hiciste por mí. Quiero que sepas, que nunca olvidaré nada de lo que vivimos; nunca olvidaré esas manos firmes, esos profundos ojos castaños, ni ese carácter divertido, testarudo y afable a la vez.

Se te echa mucho de menos aquí, y no dejo de pensar qué hubiera pasado si aquél día hubiese insistido un poco más para que no fueras a la ciudad con el coche... Javi, la abuela y yo hemos decidido que seguiremos la tradición, y volveremos todos los veranos a aquella casa, para tener más cerca al abuelo que nos abandonó en un nefasto 4 de julio.

Pienso que nunca te perderemos del todo, porque seguirás viviendo en nuestra memoria, el recuerdo de ese abuelo que nos cuidó como a sus hijos, perdurará a lo largo de los años, escrito en tinta indeleble en lo más profundo de nuestro corazón.

Te quiere y te recuerda,

Mar

Capítol 2

Aquell dia em va ser impossible concentrar, n'era totalment incapaç. Vaig haver de passar les classes amb alguna pel·lícula i molts exercicis als alumnes per no haver d'explicar gaire res, perquè l'única paraula que tenia a la ment, era John. Sentia la seva olor enganxada al coll de la meva jaqueta i cada cop que la sentia, em feia flotar per sobre els núvols.

M'havia endut el pastís de xocolata que m'havia regalat, a l'escola, perquè no havia tingut temps de deixar-lo a casa, amb les presses. A l'hora de dinar, al menjador de l'escola, per postres, vaig agafar-ne un tall. Feia una pinta boníssima, i al tastar-lo, em va semblar que no menjava cap pastís, sinó un tros de cel. Era completament deliciós, igual com el cuiner que l'havia fet amb tanta dedicació.

La tarda va passar lentíssima. Només tenia la idea al cap de tornar a casa, i agrair-li d'alguna manera aquell regal excel·lent, però no sabia com. Després d'unes quantes divisions, explicar els nombres enters, i fer fer als alumnes de 6è un examen de la reproducció, vaig arribar a casa, per fi.

A la porta d'entrada, en John traginava una dotzena de paquets de la mudança que no li havien arribat fins aquell dia, i amablement em vaig oferir per ajudar-lo a pujar tot allò a la 5a planta on vivíem. Amb un dels seus somriures autèntics i sincers, va assentir, i va donar-me les gràcies, i ràpidament vaig posar-me mans a l'obra.

Paquets plens de tasses i plats; de roba; de estris varis... però sobretot, una multitud de paquets plens de llibres, fitxers, pel·lícules i revistes sobre natura , ciència i literatura; pel que es veu era jove, però molt culte. Quan vam haver-ho pujat tot, que ja estàvem cansats de pujar i baixar escales, ben carregats de pes, va dir-me:

-Ostres, em sembla que t'hauré de fer un altre pastís per agrair-te la teva ajuda, si et va agradar, és clar!

-El pastís era boníssim, gràcies, però no fa falta, no vull ser molèstia, t'he ajudat perquè he volgut jo! - vaig dir pensant que davant de casa meu vivia la perfecció personificada. -Per cert, volia convidar-te a sopar a casa, demà, per presentar-te el meu germà i com a benvinguda al bloc de pisos. El menjar no serà de quatre forquilles, com el teu pastís, perquè no tinc tanta traça com tu cuinant, però intentarem ser una bona companyia. - Se'm van il·luminar els ulls al dir-li aquelles paraules, tenia la esperança que digués que si, ja que em feia una il·lusió tremenda que vingués. Vaig esperar, desitjant amb tot el meu cor que una afirmació sorgís dels seus llavis fins. L'expressió de la cara va canviar de la sorpresa de l'oferiment a una cara tendre i agradable, i molt amable va dir:

-Estaré encantat de venir, doncs. Haig de portar o fer alguna cosa? - El cor em va estar a punt d'esclatar de l'emoció, sentia eufòria, però l'havia de controlar per no fer el ridícul completament. Amb un somriure d'orella a orella, potser fins i tot exagerat, però que no podia controlar, ja que el feia de manera inconscient, li vaig dir:

-En absolut, ja ho farem tot nosaltres, no et preocupis per res. Només necessitaria saber si ets al·lèrgic a algun aliment o a alguna cosa, no voldria de cap manera que et passés alguna cosa a mig sopar... - Va canviar de cop i semblava que passés una cosa molt greu, i amb una veu igual de seriosa que la seva cara va dir:

-Al·lèrgies no, però a vegades tinc atacs, crisis, caic al terra i començo a tremolar i a cridar molt fort. En teoria no hauria de passar, però si en tinc cap durant al sopar, truqueu tant ràpid com pugueu a l'ambulància. -Jo, dient-ho malament, em vaig acollonir del tot. Em venia l'imatge al cap d'en John retorcent-se per terra, cridant i gemegant i se'm posava tota la pell de gallina. De cop m'envaïa la preocupació, i sentia molta pena del pobre John. Encara que no conegués de res aquella persona tan misteriosa i intrigant, tenia unes ganes enormes de protegir-lo, i no volia que li passés res, com si fóssim amics de tota la vida. Vaig preguntar-li:

-Si no és indiscreció preguntar-ho, com és que et passa això?- Va estar callat un moment, es veia com molt insegur, però de cop vaig veure que li començava a tremolar el llavi i pocs segons després es va posar a riure descaradament, sense parar, em pensava que s'ofegaria de tanta estona que va riure. La veritat és que si ja era adorable normalment, quan reia encara ho era més. Li van caure algunes llàgrimes i tot, i jo, força confosa, vaig veure que m'havia ben pres el pèl.

-Entre riallades va dir: que no, que no tinc res, ni atacs, ni tremolors, ni crisis, ni res semblant! Només t'he aixecat una mica la camisa, de veritat. - Volia fer veure que m'havia enfadat, però davant d'aquella monada era impossible.-Perdona que t'hagi fet aquesta broma, però ha sigut inevitable! - Llavors jo també em vaig posar a riure, perquè hi havia ben caigut, fins que mica en mica tots dos vam parar de fer-ho. No ens n'havíem adonat, amb la broma i riure durant tanta estona, però la veritat es que estàvem molt a prop l'un de l'altre, mica en mica, ens havíem anat acostant, i ara hi havia a una distància de menys de mig metre entre nosaltres dos. Podia sentir la seva olor, que m'ennuvolava la consciència, com una substància al·lucinògena. Aquell cop va ser ell qui va trencar el silenci, dient, pràcticament amb un xiuxiueig, mentre tornava a posar aquella mirada de seductor:

-Així doncs, a quina hora et vinc a veure demà?- I entrebancant-me amb les paraules, influenciada per aquells ulls fixos en els meus vaig respondre:

-Aaa a... a les nou e-et va bé?- Va acostar els seus llavis a la meva orella i va dir ben fluix:

-Perfecte. - I com va fer l'altra vegada, va rompre aquella minúscula distància que hi havia entre nosaltres i la màgia del moment, fent mitja volta i entrant dins el seu pis.

Vaig caure endarrere, drogada per aquella estona tant meravellosa, però alhora tant estranya. Què havia set allò? Al matí pensava que havien set només imaginacions meves, però aquesta tarda m'havia passat gairebé una hora amb el veí nou, que estava com un tren, primer ajudant-lo, però després havíem estat coquetejant? Si no el coneixia de res, en sabia ben poc d'ell... Fos com fos, allà hi havia hagut alguna cosa, encara que no sabia ben bé què, però havia set totalment genial. Em sentia marejada, tenia el cor accelerat, i no tenia gens de gana, però aquella sensació era molt agradable, sobretot perquè no em treia la imatge d'aquell àngel xiuxiuejant-me a l'orella de la ment, i la seva olor, seguia impregnada a la meva roba, aquesta vegada, més intensa, però.

Capítol 1

Des del primer moment ho vaig saber. Des de que el vaig veure, per primera vegada en aquella consulta, vaig augurar que em canviaria la vida completament. Jo sortia de la visita del metge, el qual no havia set gaire clar amb el diagnòstic, que m’havia fet. L’únic clar, era que m’havien de fer moltes proves per esbrinar la causa de l’estrany comportament del meu cos de les últimes setmanes, semblava que hi havia alguna cosa que no rutllava bé… La veu preocupant i misteriosa del metge, i aquella sala tan lúgubre no inspiraven gens de confiança. Les parets d’un color que abans havia estat blanc, ara d’un color grisós brut, plenes de ditades, delataven els anys que havia suportat dempeus aquell hospital i els milers de pacients que havia vist anar passant. Les retallades en sanitat no li havien fet cap bé, i la falta de diners per millorar l’entorn en el que restaven metges i pacients, feien d’aquell, un lloc monòton, força deixat i tirant a tètric.

I, al girar lleugerament el cap, allà, assegut en un d’aquells bancs tronats i guixats per la canalla, el vaig veure, com un raig de sol enmig d’aquella foscor: un noi poc més gran que jo, d’una vintena d’anys com a molt. Els ulls d’un color gris metàl·lic, semblaven sincers i de confiança, però durs envers la gent desconeguda. Les faccions assenyalaven que era un jove del nord d’Europa, segurament anglès, britànic, però amb la fluïdesa amb la que havia demanat l’hora a la senyora que seia al seu costat, i l’accent que tenia, semblava totalment un català de la Plana de Vic de tota la vida. A l’expressió de la cara quan estava concentrat amb les seves cabòries, s’hi podia entreveure fugaçment un dolor punyent, que no desistia, permanent. Vestia una camisa blanca, de màniga llarga, arremangada curosament i descordada fins al tercer botó, que amagava un cos força tonificat i musculat, d’espatlles amples, prim i esvelt. Els texans foscos ajustats dibuixaven perfectament les cames d’un atleta realment atractiu i moreno, tant de pell com de cabell.

En aquell moment, el temps, per mi , es va parar. Observant la imatge d'un noi tan atractiu, embadalida, em va travessar un torrent d'energia de dalt a baix. Em va passar pel cap la relació que havia tingut amb el meu ex-nòvio fins feia 7 mesos. Aquest ex-nòvio, en Ferran, era un noi força guapo, ros amb els ulls d'un verd gespa molt lluent, però extremadament gelós. Vaig pensar que no m'hauria de sentir culpable per després de 7 mesos de tallar amb ell, sentir-me atreta per un noi tant encantador. Vaig pensar que era una burra per sentir-me d'aquella manera, però les cicatrius del passat eren profundes i persistents, i després de tot aquell temps, encara sentia la veu d'aquell cretí ressonant dins la meva ment quan m'insultava descaradament cada vegada que dirigia la paraula a algun noi.

El temps va tornar a posar-se en marxa, vaig sortir d'aquell estat de “trance”, i mig trasbalsada vaig marxar cap a casa meva amb la moto que m'havien regalat els meus pares dos anys abans, al complir els 16 anys.

Aquella tarda de dimecres, plovisquejava. El cel era ben tapat, i una fina capa d'aigua precipitava dels núvols espessos i foscos. Era una tarda de principis de març com qualsevol altra. El vent suau i tranquil, però fred, feia tremolar les fulles que just ara començaven a sortir de les branques dels arbres que s'escapaven de les gelades urpes de l'hivern i es preparaven per rebre la primavera.

Encara no es veien manades d'ocells, o eixams d'insectes, o les flors dels parterres florides, però es notava a l'aire que es respirava, que la primavera, mica en mica s'apropava. Al cap de pocs dies, el sol brillaria imponent i deixaria enrere els tristos, melancòlics i apagats dies hivernals.

Finalment, vaig arribar a casa. Els llums tancats i les persianes abaixades aparentaven que no hi havia ningú, però estirat al llit, amb els ulls clucs i amb cara d'angoixa hi havia l'altre habitant d'aquell pis de 90m2, un noi de 26 anys força simpàtic, que m'havia cuidat des del dia que jo havia nascut: en Xavi, el meu pesat, però estimadíssim germà. Tenia molt bon sentit de l'humor, era bastant guapo i molt intel·ligent. Tenia força noies al darrere però ell només tenia ulls per a la seva Eulàlia. Era força extravertit, i tenia molt sentit de la culpabilitat, i des de feia dos anys, quan els pares van morir en un accident de cotxe on ell conduïa, els malsons d'aquell dia tràgic el turmentaven nit si, nit també. Tot i això, havia millorat molt la situació des de que havia començat a anar a teràpia amb el psicòleg, i els malsons havien disminuït notablement.

Tot suat i amb la cara d'angoixa va començar a cridar mentre dormia, mentre vivia, com si fos real, el malson de cada nit. Afectuosament, el vaig despertar d'una migdiada fora de les hores normals i me'l vaig endur al menjador una estona, perquè poguéssim xerrar de temes econòmics, que últimament no estàvem gaire bé mentre jo feia el sopar des de la cuina.

                                       *                        *                    *

Van passar uns quants dies, aproximadament un parell de setmanes, fins que un matí de divendres, quan em dirigia a la meva feina de professora en una escola d'educació infantil, primària i secundària de Manlleu, on feia unes pràctiques avançades gràcies al meu oncle que n'era el director; a l'obrir la porta del pis per sortir, vaig trobar plantat davant meu, el noi de l'hospital, que no s'acabava de decidir si picar el timbre de casa meva o no. Al veure'm va quedar una mica estorat, però de seguida es va recuperar i, amb un somriure radiant que ensenyava un seguit de dents blanquíssimes, perfectament ben posades i cuidades, i amb una veu dolça però una mica insegura va dir:

-Bon dia, venia a presentar-me, soc el nou veí del davant. - Va oferir-me un pastís de xocolata fet per ell que feia molt bona pinta. -Em dic John.

-Júlia, encantada de ser la teva veïna. - vaig dir, que encara no m'ho acabava de creure. Es va apropar per fer-me dos petons, i vaig respondre automàticament al gest, encantada de poder-los-hi fer. La olor que desprenia, tan dolça, tan desitjable, em va embafar. Em pensava que em desmaiava. -Si mai necessites sal, ja saps on anar. - I amb una petita rialleta li vaig oferir el meu millor somriure. Ell va deixar anar un riure fluixet i encisador, i després em va mirar fixament amb aquells ulls tan profunds. Em vaig ruboritzar extremadament, i amb dificultats, li vaig dir: - Em sap greu però ara haig d'anar a treballar. Encantada d'haver-te conegut.

-El mateix et dic, Júlia. - va girar-se i la proximitat que hi havia hagut fins llavors es va trencar. Va obrir la porta de casa seva i va esmunyir-se a dins. Jo, mentrestant, m'afanyava per arribar com aviat millor a la feina.

Per la nena bonica a la qual estimo infinit + 1000000

Com un angelet, descansa al meu costat, amb els ulls clucs, totalment relaxada , amb cara de pau. La persona que m’il·lumina els dies tan sols dedicant-me un somriure efímer i autèntic. La persona que m’ha ajudat en mals moments i, gràcies a la qual, ara sóc aquí, al meu llit, passant una tarda fantàstica amb ella i FELIÇ! La nena estúpida a la qual estimo infinit + 1000000, el solet que m’anima sempre que estic trista, o amb el qual passo unes tardes genials. La meva germana gran, que em protegeix com si ho fóssim de sang. La meva doble de 2 anys més, només que no tan tonteta com jo. La provocadora de la 3ra Guerra Mundial. La nena mona que m’escriu i em diu coses boniques. La raó del meu somriure imbècil. El sol que brilla amb desdeny els dies que es comença a tapar el cel.

Me la miro, de reüll, com un nen trapella, esperant que ella no sàpiga que ho faig. Penso. Miro enrere. Els records m'afloren incansablement dins la ment. Recordo la primera vegada que vam xerrar: el 20 de setembre de 2011, el seu aniversari. Recordo tot el que em va ajudar quan jo no tenia a qui recolzar-me, quan no tenia en qui confiar. Recordo que, tot i que força inútil, vaig oferir-li tota la meva ajuda possible quan ella tenia problemes. Recordo tots els divendres juntes. Recordo la neteja del bany o de l'escala, el treball de recerca, les góndoles de Venècia. Recordo les excursions amb els escoltes. Els somriures, els secrets confessats, els petons, les abraçades, les riallades, els massatges, les bromes, les crítiques de gent que no mereix la nostra amistat, els moments sentimentals, les emprenyades amb la familia, les baralles en conya, les xerrades sobre certa princesa del pèsol, els passejos d'en Roc juntament amb la Meri i la Ros... Recordo munts de coses, de situacions, de sentiments, de sensacions que m'han ajudat a créixer molt amb molt poc temps i a madurar, que m'han ensenyat a estimar, que m'han fet ser la persona que sóc ara.

I és quan sóc aquí, observant-la amb cara d’idiota, quan veig la sort que tinc de tenir-la al meu costat, recolzant-me sempre que ho necessito, alegrant-me la setmana, renyant-me quan no m'abrigo, cuidant-me i procurant per mi, i quan sincerament, espero de tot cor, no ser mai tan burra de espatllar-ho tot i deixar-la marxar, perquè és una persona molt especial, perquè es lo millor de lo millor, perquè realment me l'estimo molt, perquè és fantàstica, perquè sempre m'ha donat suport, i perquè és la meva germana gran, i això no ho pot canviar ningú.

Un cor que em vas escriure diu: “ No ho oblidis mai, això serà per sempre”, i així ho serà. T'estimo màxim, infinit + 100000.  

ESPERO TORNAR-TE A VEURE

4 de febrer. Avui fa dos mesos que vas marxar, i, des de llavors, cada dia he vingut, aquí on ets, a visitar-te, sense faltar un sol dia. Dos mesos plorant, dia rere dia, nit rere nit. Dos mesos sense deixar de repassar, ni per un sol moment, els records d'aquell dia tràgic, en què em vas abandonar. Les imatges. Els sorolls. Les sensacions. El record d'un 4 de desembre nefast. La carretera, el cotxe, tu, la sang... la mort. Aquest cicle d'imatges m'aborda la ment, sense parar ni un segon, sense poder deixar reconfortar-la ni per un sol instant. És com una remor, imparable, que incansable, em perfora els pensaments.

Em va quedar gravat per sempre, a la memòria, quan mentre estaves estirat a terra, la mort, poderosa i cruel, va decidir arrabassar-te la vida i deixar el teu cos inert entre els meus braços. Recordo com ella, sorneguera, burleta i satisfeta, s'alimentava de l'últim batec del teu cor.

Ara, aquí, sense tu, sento que no puc aguantar cap dia més, no puc seguir lluitant contra la tristesa que m'envaeix, contra el buit que sento al fons del meu cor. Per molt que les llàgrimes intentin sanar aquests sentiments, intentin buidar la tristesa per poder-ho omplir de felicitat, sé que mai més podré tornar a somriure. M'és totalment impossible seguir llevant-me cada matí, viva, sabent que tu ets en un lloc molt llunyà, i que no estàs al meu costat.

Amb la teva absència, la idea d'un somriure ha abandonat els meus llavis, la meva ment. Les llàgrimes brollen contínuament i irremeiablement dels meus ulls. Llàgrimes traïdores, que vessen inevitablement sempre que els meus llavis pronuncien la resposta: “ Estic bé, vaig fent”.

Cada minut, cada segon, cada instant, em penedeixo de no haver-te demostrat prou el meu amor, de no haver sabut apreciar cada somriure que m'has dedicat, de no haver aprofitat prou les estones junts, de no haver-te dit t'estimo cada matí en despertar-te.

És per tot això que no puc seguir avançant, veient com el sol es pon cada dia, comptant els dies que per culpa meva has perdut. Per tant, ara, dreta damunt la teva tomba, m'acomiado d’aquest món i de tothom qui conec, esperant aterrar al meu món ideal, esperant venir al teu costat, perquè, fill meu, el món que jo voldria ets tu.

Hi ha temporades d’eufòria, de felicitat, on cada dia que passa, el sol brilla en el teu món. Encara que el cel estigui tapat i estigui plovent a bots i a barrals, dins teu, en teu petit món interior, el sol resplendeix amb la seva brillantor més autèntica dia a dia. Temporades en què valores cada petit gest de totes les persones que et rodegen, i que vols transmetre tot el teu amor i la teva amistat a les persones importants per tu. Hi ha dies que sense una raó concreta desprèns felicitat. Dies en què hi ha un somriure gravat en la comissura dels teus llavis, tan sols perquè sí. Dies en què abraçaries a la cosa més insignificant del planeta. Dies en què dedicaries cada segon de la teva vida a fer feliç a l’altra gent, sobretot a la que estimes, perquè vegin que per molt que diguin el contrari, la vida és bella.

Tanmateix, la felicitat, de la mateixa manera que l’èxit, habitualment i irremeiablement és efímera. Res dura per sempre. I llavors, inevitablement, és quan caus en un pou de pessimisme. El sol que t’il·luminava dia a dia, dins del teu cap, encegant-te amb els seus raigs, s’apaga, s’esfuma, i conseqüentment tot al teu voltant es torna negre. Passes per una temporada de foscor, de dolor, de tristesa, de desmotivació, d’odi cap al món, d’ofuscació. Rebutges tot el que t’agradava, fuges de les persones que t’estimes, et tanques i et reclous a lloc segur, perquè ho odies tot; però perquè t’odies a tu. Desconnectes el cervell.  Desconnectes les emocions, perquè és més fàcil viure així, i durant un temps tan sols ets un cos que es mou. Sense felicitat, sense somriures, sense amistat ni amor. Sense consciència.

Però un dia, sense saber perquè, durant uns instants tornes a connectar el cervell i les emocions. Les sensacions t’aclaparen, després de dies sense tenir els milions de pensaments que et recorren el cap constantment. No obstant això, veus que el teu entorn no és el mateix que abans. El món no s’atura perquè tu decideixis apagar la teva consciència, les coses segueixen el seu curs. El món no t’esperarà. Mai.  És en aquest precís instant, quan alguna cosa, per petita i minúscula que sigui, es mou dins el teu cervell, i, mica en mica, les ganes de viure la vida, tímidament, i encara que no vulguis veure-ho, comencen a  recórrer-te les venes.

Primer és un xiuxiueig, murmuris que transporta el vent, i que no vols fer-ne el més mínim cas. Poc a poc, el xiuxiueig es torna paraules fluixes, dites a cau d’orella, que lentament es transformen en un brunzit dèbil, com el vol d’un mosquit. El brunzit s’intensifica i esdevé una remor. De remor a soroll. De soroll a crit. Després d’ignorar-ho durant molt de temps, sents les ganes de ser feliç per tot el teu cos. El teu cervell no pensa en res més que en això. El que era un xiuxiueig, ara és una evidència, i tota la teva persona canvia per fer-la realitat.

A mesura que passa el temps, vas implicant-te cada cop més en tot; busques suport en tothom a qui t’estimes, perquè encara que tu els hagis rebutjat, els que t’estimaven de veritat no t’han abandonat;  tornes a els estudis; i busques estabilitat en la teva persona. I inevitablement, tornes estar involucrat en el transcurs de les coses. Tornes a viure.

Passen les setmanes. I un dia, de bon mati t’aixeques, obres la finestra i respires fons. Deixes que l’aire fresc del matí t’envaeixi les idees. Notes la vida en cada mil·límetre quadrat de la teva pell, en cada petita porció de tu. Recordes els teus amics. Recordes a tothom que t’estimes. Escodrinyes i analitzes la teva vida, i te n’adones de què tot i tenint més o menys preocupacions, ets feliç. Finalment, el sol torna a brillar.