Capítol 1

Des del primer moment ho vaig saber. Des de que el vaig veure, per primera vegada en aquella consulta, vaig augurar que em canviaria la vida completament. Jo sortia de la visita del metge, el qual no havia set gaire clar amb el diagnòstic, que m’havia fet. L’únic clar, era que m’havien de fer moltes proves per esbrinar la causa de l’estrany comportament del meu cos de les últimes setmanes, semblava que hi havia alguna cosa que no rutllava bé… La veu preocupant i misteriosa del metge, i aquella sala tan lúgubre no inspiraven gens de confiança. Les parets d’un color que abans havia estat blanc, ara d’un color grisós brut, plenes de ditades, delataven els anys que havia suportat dempeus aquell hospital i els milers de pacients que havia vist anar passant. Les retallades en sanitat no li havien fet cap bé, i la falta de diners per millorar l’entorn en el que restaven metges i pacients, feien d’aquell, un lloc monòton, força deixat i tirant a tètric.

I, al girar lleugerament el cap, allà, assegut en un d’aquells bancs tronats i guixats per la canalla, el vaig veure, com un raig de sol enmig d’aquella foscor: un noi poc més gran que jo, d’una vintena d’anys com a molt. Els ulls d’un color gris metàl·lic, semblaven sincers i de confiança, però durs envers la gent desconeguda. Les faccions assenyalaven que era un jove del nord d’Europa, segurament anglès, britànic, però amb la fluïdesa amb la que havia demanat l’hora a la senyora que seia al seu costat, i l’accent que tenia, semblava totalment un català de la Plana de Vic de tota la vida. A l’expressió de la cara quan estava concentrat amb les seves cabòries, s’hi podia entreveure fugaçment un dolor punyent, que no desistia, permanent. Vestia una camisa blanca, de màniga llarga, arremangada curosament i descordada fins al tercer botó, que amagava un cos força tonificat i musculat, d’espatlles amples, prim i esvelt. Els texans foscos ajustats dibuixaven perfectament les cames d’un atleta realment atractiu i moreno, tant de pell com de cabell.

En aquell moment, el temps, per mi , es va parar. Observant la imatge d'un noi tan atractiu, embadalida, em va travessar un torrent d'energia de dalt a baix. Em va passar pel cap la relació que havia tingut amb el meu ex-nòvio fins feia 7 mesos. Aquest ex-nòvio, en Ferran, era un noi força guapo, ros amb els ulls d'un verd gespa molt lluent, però extremadament gelós. Vaig pensar que no m'hauria de sentir culpable per després de 7 mesos de tallar amb ell, sentir-me atreta per un noi tant encantador. Vaig pensar que era una burra per sentir-me d'aquella manera, però les cicatrius del passat eren profundes i persistents, i després de tot aquell temps, encara sentia la veu d'aquell cretí ressonant dins la meva ment quan m'insultava descaradament cada vegada que dirigia la paraula a algun noi.

El temps va tornar a posar-se en marxa, vaig sortir d'aquell estat de “trance”, i mig trasbalsada vaig marxar cap a casa meva amb la moto que m'havien regalat els meus pares dos anys abans, al complir els 16 anys.

Aquella tarda de dimecres, plovisquejava. El cel era ben tapat, i una fina capa d'aigua precipitava dels núvols espessos i foscos. Era una tarda de principis de març com qualsevol altra. El vent suau i tranquil, però fred, feia tremolar les fulles que just ara començaven a sortir de les branques dels arbres que s'escapaven de les gelades urpes de l'hivern i es preparaven per rebre la primavera.

Encara no es veien manades d'ocells, o eixams d'insectes, o les flors dels parterres florides, però es notava a l'aire que es respirava, que la primavera, mica en mica s'apropava. Al cap de pocs dies, el sol brillaria imponent i deixaria enrere els tristos, melancòlics i apagats dies hivernals.

Finalment, vaig arribar a casa. Els llums tancats i les persianes abaixades aparentaven que no hi havia ningú, però estirat al llit, amb els ulls clucs i amb cara d'angoixa hi havia l'altre habitant d'aquell pis de 90m2, un noi de 26 anys força simpàtic, que m'havia cuidat des del dia que jo havia nascut: en Xavi, el meu pesat, però estimadíssim germà. Tenia molt bon sentit de l'humor, era bastant guapo i molt intel·ligent. Tenia força noies al darrere però ell només tenia ulls per a la seva Eulàlia. Era força extravertit, i tenia molt sentit de la culpabilitat, i des de feia dos anys, quan els pares van morir en un accident de cotxe on ell conduïa, els malsons d'aquell dia tràgic el turmentaven nit si, nit també. Tot i això, havia millorat molt la situació des de que havia començat a anar a teràpia amb el psicòleg, i els malsons havien disminuït notablement.

Tot suat i amb la cara d'angoixa va començar a cridar mentre dormia, mentre vivia, com si fos real, el malson de cada nit. Afectuosament, el vaig despertar d'una migdiada fora de les hores normals i me'l vaig endur al menjador una estona, perquè poguéssim xerrar de temes econòmics, que últimament no estàvem gaire bé mentre jo feia el sopar des de la cuina.

                                       *                        *                    *

Van passar uns quants dies, aproximadament un parell de setmanes, fins que un matí de divendres, quan em dirigia a la meva feina de professora en una escola d'educació infantil, primària i secundària de Manlleu, on feia unes pràctiques avançades gràcies al meu oncle que n'era el director; a l'obrir la porta del pis per sortir, vaig trobar plantat davant meu, el noi de l'hospital, que no s'acabava de decidir si picar el timbre de casa meva o no. Al veure'm va quedar una mica estorat, però de seguida es va recuperar i, amb un somriure radiant que ensenyava un seguit de dents blanquíssimes, perfectament ben posades i cuidades, i amb una veu dolça però una mica insegura va dir:

-Bon dia, venia a presentar-me, soc el nou veí del davant. - Va oferir-me un pastís de xocolata fet per ell que feia molt bona pinta. -Em dic John.

-Júlia, encantada de ser la teva veïna. - vaig dir, que encara no m'ho acabava de creure. Es va apropar per fer-me dos petons, i vaig respondre automàticament al gest, encantada de poder-los-hi fer. La olor que desprenia, tan dolça, tan desitjable, em va embafar. Em pensava que em desmaiava. -Si mai necessites sal, ja saps on anar. - I amb una petita rialleta li vaig oferir el meu millor somriure. Ell va deixar anar un riure fluixet i encisador, i després em va mirar fixament amb aquells ulls tan profunds. Em vaig ruboritzar extremadament, i amb dificultats, li vaig dir: - Em sap greu però ara haig d'anar a treballar. Encantada d'haver-te conegut.

-El mateix et dic, Júlia. - va girar-se i la proximitat que hi havia hagut fins llavors es va trencar. Va obrir la porta de casa seva i va esmunyir-se a dins. Jo, mentrestant, m'afanyava per arribar com aviat millor a la feina.