ESPERO TORNAR-TE A VEURE

4 de febrer. Avui fa dos mesos que vas marxar, i, des de llavors, cada dia he vingut, aquí on ets, a visitar-te, sense faltar un sol dia. Dos mesos plorant, dia rere dia, nit rere nit. Dos mesos sense deixar de repassar, ni per un sol moment, els records d'aquell dia tràgic, en què em vas abandonar. Les imatges. Els sorolls. Les sensacions. El record d'un 4 de desembre nefast. La carretera, el cotxe, tu, la sang... la mort. Aquest cicle d'imatges m'aborda la ment, sense parar ni un segon, sense poder deixar reconfortar-la ni per un sol instant. És com una remor, imparable, que incansable, em perfora els pensaments.

Em va quedar gravat per sempre, a la memòria, quan mentre estaves estirat a terra, la mort, poderosa i cruel, va decidir arrabassar-te la vida i deixar el teu cos inert entre els meus braços. Recordo com ella, sorneguera, burleta i satisfeta, s'alimentava de l'últim batec del teu cor.

Ara, aquí, sense tu, sento que no puc aguantar cap dia més, no puc seguir lluitant contra la tristesa que m'envaeix, contra el buit que sento al fons del meu cor. Per molt que les llàgrimes intentin sanar aquests sentiments, intentin buidar la tristesa per poder-ho omplir de felicitat, sé que mai més podré tornar a somriure. M'és totalment impossible seguir llevant-me cada matí, viva, sabent que tu ets en un lloc molt llunyà, i que no estàs al meu costat.

Amb la teva absència, la idea d'un somriure ha abandonat els meus llavis, la meva ment. Les llàgrimes brollen contínuament i irremeiablement dels meus ulls. Llàgrimes traïdores, que vessen inevitablement sempre que els meus llavis pronuncien la resposta: “ Estic bé, vaig fent”.

Cada minut, cada segon, cada instant, em penedeixo de no haver-te demostrat prou el meu amor, de no haver sabut apreciar cada somriure que m'has dedicat, de no haver aprofitat prou les estones junts, de no haver-te dit t'estimo cada matí en despertar-te.

És per tot això que no puc seguir avançant, veient com el sol es pon cada dia, comptant els dies que per culpa meva has perdut. Per tant, ara, dreta damunt la teva tomba, m'acomiado d’aquest món i de tothom qui conec, esperant aterrar al meu món ideal, esperant venir al teu costat, perquè, fill meu, el món que jo voldria ets tu.