Hi ha temporades d’eufòria, de felicitat, on cada dia que passa, el sol brilla en el teu món. Encara que el cel estigui tapat i estigui plovent a bots i a barrals, dins teu, en teu petit món interior, el sol resplendeix amb la seva brillantor més autèntica dia a dia. Temporades en què valores cada petit gest de totes les persones que et rodegen, i que vols transmetre tot el teu amor i la teva amistat a les persones importants per tu. Hi ha dies que sense una raó concreta desprèns felicitat. Dies en què hi ha un somriure gravat en la comissura dels teus llavis, tan sols perquè sí. Dies en què abraçaries a la cosa més insignificant del planeta. Dies en què dedicaries cada segon de la teva vida a fer feliç a l’altra gent, sobretot a la que estimes, perquè vegin que per molt que diguin el contrari, la vida és bella.

Tanmateix, la felicitat, de la mateixa manera que l’èxit, habitualment i irremeiablement és efímera. Res dura per sempre. I llavors, inevitablement, és quan caus en un pou de pessimisme. El sol que t’il·luminava dia a dia, dins del teu cap, encegant-te amb els seus raigs, s’apaga, s’esfuma, i conseqüentment tot al teu voltant es torna negre. Passes per una temporada de foscor, de dolor, de tristesa, de desmotivació, d’odi cap al món, d’ofuscació. Rebutges tot el que t’agradava, fuges de les persones que t’estimes, et tanques i et reclous a lloc segur, perquè ho odies tot; però perquè t’odies a tu. Desconnectes el cervell.  Desconnectes les emocions, perquè és més fàcil viure així, i durant un temps tan sols ets un cos que es mou. Sense felicitat, sense somriures, sense amistat ni amor. Sense consciència.

Però un dia, sense saber perquè, durant uns instants tornes a connectar el cervell i les emocions. Les sensacions t’aclaparen, després de dies sense tenir els milions de pensaments que et recorren el cap constantment. No obstant això, veus que el teu entorn no és el mateix que abans. El món no s’atura perquè tu decideixis apagar la teva consciència, les coses segueixen el seu curs. El món no t’esperarà. Mai.  És en aquest precís instant, quan alguna cosa, per petita i minúscula que sigui, es mou dins el teu cervell, i, mica en mica, les ganes de viure la vida, tímidament, i encara que no vulguis veure-ho, comencen a  recórrer-te les venes.

Primer és un xiuxiueig, murmuris que transporta el vent, i que no vols fer-ne el més mínim cas. Poc a poc, el xiuxiueig es torna paraules fluixes, dites a cau d’orella, que lentament es transformen en un brunzit dèbil, com el vol d’un mosquit. El brunzit s’intensifica i esdevé una remor. De remor a soroll. De soroll a crit. Després d’ignorar-ho durant molt de temps, sents les ganes de ser feliç per tot el teu cos. El teu cervell no pensa en res més que en això. El que era un xiuxiueig, ara és una evidència, i tota la teva persona canvia per fer-la realitat.

A mesura que passa el temps, vas implicant-te cada cop més en tot; busques suport en tothom a qui t’estimes, perquè encara que tu els hagis rebutjat, els que t’estimaven de veritat no t’han abandonat;  tornes a els estudis; i busques estabilitat en la teva persona. I inevitablement, tornes estar involucrat en el transcurs de les coses. Tornes a viure.

Passen les setmanes. I un dia, de bon mati t’aixeques, obres la finestra i respires fons. Deixes que l’aire fresc del matí t’envaeixi les idees. Notes la vida en cada mil·límetre quadrat de la teva pell, en cada petita porció de tu. Recordes els teus amics. Recordes a tothom que t’estimes. Escodrinyes i analitzes la teva vida, i te n’adones de què tot i tenint més o menys preocupacions, ets feliç. Finalment, el sol torna a brillar.