Capítol 2

Aquell dia em va ser impossible concentrar, n'era totalment incapaç. Vaig haver de passar les classes amb alguna pel·lícula i molts exercicis als alumnes per no haver d'explicar gaire res, perquè l'única paraula que tenia a la ment, era John. Sentia la seva olor enganxada al coll de la meva jaqueta i cada cop que la sentia, em feia flotar per sobre els núvols.

M'havia endut el pastís de xocolata que m'havia regalat, a l'escola, perquè no havia tingut temps de deixar-lo a casa, amb les presses. A l'hora de dinar, al menjador de l'escola, per postres, vaig agafar-ne un tall. Feia una pinta boníssima, i al tastar-lo, em va semblar que no menjava cap pastís, sinó un tros de cel. Era completament deliciós, igual com el cuiner que l'havia fet amb tanta dedicació.

La tarda va passar lentíssima. Només tenia la idea al cap de tornar a casa, i agrair-li d'alguna manera aquell regal excel·lent, però no sabia com. Després d'unes quantes divisions, explicar els nombres enters, i fer fer als alumnes de 6è un examen de la reproducció, vaig arribar a casa, per fi.

A la porta d'entrada, en John traginava una dotzena de paquets de la mudança que no li havien arribat fins aquell dia, i amablement em vaig oferir per ajudar-lo a pujar tot allò a la 5a planta on vivíem. Amb un dels seus somriures autèntics i sincers, va assentir, i va donar-me les gràcies, i ràpidament vaig posar-me mans a l'obra.

Paquets plens de tasses i plats; de roba; de estris varis... però sobretot, una multitud de paquets plens de llibres, fitxers, pel·lícules i revistes sobre natura , ciència i literatura; pel que es veu era jove, però molt culte. Quan vam haver-ho pujat tot, que ja estàvem cansats de pujar i baixar escales, ben carregats de pes, va dir-me:

-Ostres, em sembla que t'hauré de fer un altre pastís per agrair-te la teva ajuda, si et va agradar, és clar!

-El pastís era boníssim, gràcies, però no fa falta, no vull ser molèstia, t'he ajudat perquè he volgut jo! - vaig dir pensant que davant de casa meu vivia la perfecció personificada. -Per cert, volia convidar-te a sopar a casa, demà, per presentar-te el meu germà i com a benvinguda al bloc de pisos. El menjar no serà de quatre forquilles, com el teu pastís, perquè no tinc tanta traça com tu cuinant, però intentarem ser una bona companyia. - Se'm van il·luminar els ulls al dir-li aquelles paraules, tenia la esperança que digués que si, ja que em feia una il·lusió tremenda que vingués. Vaig esperar, desitjant amb tot el meu cor que una afirmació sorgís dels seus llavis fins. L'expressió de la cara va canviar de la sorpresa de l'oferiment a una cara tendre i agradable, i molt amable va dir:

-Estaré encantat de venir, doncs. Haig de portar o fer alguna cosa? - El cor em va estar a punt d'esclatar de l'emoció, sentia eufòria, però l'havia de controlar per no fer el ridícul completament. Amb un somriure d'orella a orella, potser fins i tot exagerat, però que no podia controlar, ja que el feia de manera inconscient, li vaig dir:

-En absolut, ja ho farem tot nosaltres, no et preocupis per res. Només necessitaria saber si ets al·lèrgic a algun aliment o a alguna cosa, no voldria de cap manera que et passés alguna cosa a mig sopar... - Va canviar de cop i semblava que passés una cosa molt greu, i amb una veu igual de seriosa que la seva cara va dir:

-Al·lèrgies no, però a vegades tinc atacs, crisis, caic al terra i començo a tremolar i a cridar molt fort. En teoria no hauria de passar, però si en tinc cap durant al sopar, truqueu tant ràpid com pugueu a l'ambulància. -Jo, dient-ho malament, em vaig acollonir del tot. Em venia l'imatge al cap d'en John retorcent-se per terra, cridant i gemegant i se'm posava tota la pell de gallina. De cop m'envaïa la preocupació, i sentia molta pena del pobre John. Encara que no conegués de res aquella persona tan misteriosa i intrigant, tenia unes ganes enormes de protegir-lo, i no volia que li passés res, com si fóssim amics de tota la vida. Vaig preguntar-li:

-Si no és indiscreció preguntar-ho, com és que et passa això?- Va estar callat un moment, es veia com molt insegur, però de cop vaig veure que li començava a tremolar el llavi i pocs segons després es va posar a riure descaradament, sense parar, em pensava que s'ofegaria de tanta estona que va riure. La veritat és que si ja era adorable normalment, quan reia encara ho era més. Li van caure algunes llàgrimes i tot, i jo, força confosa, vaig veure que m'havia ben pres el pèl.

-Entre riallades va dir: que no, que no tinc res, ni atacs, ni tremolors, ni crisis, ni res semblant! Només t'he aixecat una mica la camisa, de veritat. - Volia fer veure que m'havia enfadat, però davant d'aquella monada era impossible.-Perdona que t'hagi fet aquesta broma, però ha sigut inevitable! - Llavors jo també em vaig posar a riure, perquè hi havia ben caigut, fins que mica en mica tots dos vam parar de fer-ho. No ens n'havíem adonat, amb la broma i riure durant tanta estona, però la veritat es que estàvem molt a prop l'un de l'altre, mica en mica, ens havíem anat acostant, i ara hi havia a una distància de menys de mig metre entre nosaltres dos. Podia sentir la seva olor, que m'ennuvolava la consciència, com una substància al·lucinògena. Aquell cop va ser ell qui va trencar el silenci, dient, pràcticament amb un xiuxiueig, mentre tornava a posar aquella mirada de seductor:

-Així doncs, a quina hora et vinc a veure demà?- I entrebancant-me amb les paraules, influenciada per aquells ulls fixos en els meus vaig respondre:

-Aaa a... a les nou e-et va bé?- Va acostar els seus llavis a la meva orella i va dir ben fluix:

-Perfecte. - I com va fer l'altra vegada, va rompre aquella minúscula distància que hi havia entre nosaltres i la màgia del moment, fent mitja volta i entrant dins el seu pis.

Vaig caure endarrere, drogada per aquella estona tant meravellosa, però alhora tant estranya. Què havia set allò? Al matí pensava que havien set només imaginacions meves, però aquesta tarda m'havia passat gairebé una hora amb el veí nou, que estava com un tren, primer ajudant-lo, però després havíem estat coquetejant? Si no el coneixia de res, en sabia ben poc d'ell... Fos com fos, allà hi havia hagut alguna cosa, encara que no sabia ben bé què, però havia set totalment genial. Em sentia marejada, tenia el cor accelerat, i no tenia gens de gana, però aquella sensació era molt agradable, sobretot perquè no em treia la imatge d'aquell àngel xiuxiuejant-me a l'orella de la ment, i la seva olor, seguia impregnada a la meva roba, aquesta vegada, més intensa, però.